Avui és dilluns
Avui és dilluns, i tinc reunió de Flames. Com de costum, ens reunim a les sales de la comunitat de l’escola a les 21:45h (he de reconèixer que solem començar un pèl més tard perquè algú arriba tard, i la majoria de vegades aquest algú sóc jo mateixa).

Cada setmana, un monitor o monitora del grup ofereix a la resta un breu moment de reflexió en forma de pregària, previ a la preparació del dissabte. I dona la casualitat que avui em toca a mi. I com sóc previsora, durant la setmana anterior, vaig prestar més atenció del normal a tot el que en Toni Cruanyes deia cada nit; vaig endinsar-me a la meva caòtica habitació per retrobar-me amb alguns dels meus llibres preferits... tot buscant inspiració per fer la meva pregària.
I no hi ha manera. He mogut mar i terra per intentar tenir una frase, un vers d’un poema, un vídeo de YouTube, un fragment de la Bíblia, una cançó de Coldplay... qualsevol cosa que aconsegueixi remoure el que els meus companys i companyes tenen dins. Almenys una mica. I no sé, no hi ha manera. Potser és que sóc massa exigent. Suposo que sóc així de pesada amb “la pregària ideal” (com jo li dic a la meva mare mentre li explico, desesperada, perquè encara no sé de què parlaré) perquè sento que tinc una estranya debilitat per a que les coses surtin el millor possible. Penso que soc exigent amb el tot el que faig. I un clar exemple és l’esplai. És fonamental que els infants marxin a les 19h cada dissabte i hagin gaudit (alguns dies més que d’altres) d’aquestes poques hores que han estat amb nosaltres. Sent sincera, els dissabtes plens d’aventures dels que parlo porten molt de temps. Primerament, escollir l’activitat. Després fer la temporització, que és quant durarà cada part de la tarda. Cal destacar que alguns cops és només orientativa. Paral·lelament, s’ha de pensar si es fa una motivació o no. Potser els grups dels petits i petites tenen unes reunions més llargues perquè preparar les seves motivacions no és tasca fàcil. El que més costa és decidir qui fa què: qui es posarà la perruca pollosa que sembla copiada de la Barbra Streisand o qui haurà de posar a prova els seus pulmons i córrer per tota l’escola escapant-se dels infants que persegueixen al/la que ha robat el quadre de la Mona Lisa. Ah, i no ens podem oblidar dels objectius, és a dir, què volem assolir quan plantegem aquesta activitat. Un clar exemple en una gran joc de rol seria saber guanyar i perdre (sempre en infinitiu, per descomptat). I per últim, la meva part preferida és preparar el material, ja siguin pistes per l’escola, enigmes, codis per desxifrar, cartells informatius...
Per tal que passin totes aquestes coses i més, calen unes ments d’uns monitors i monitores inspirades i plenes d’idees surrealistes i divertides (a vegades també cal que s’uneixin els astres per aconseguir que la tarda vagi bé) però el que crec que és més indispensable és l’estima que tenim tots i totes nosaltres cap a l’esplai, però sobretot cap als nostres infants.
Ara que penso, crec que ja sé de que parlaré a la meva pregària. Faré una petita dinàmica on cada monitor/a escrigui en un paper el que creu que aporta als nostres nens i nenes i faré una petita reflexió valorant la seva tasca. Creieu que els servirà per reflexionar? Ara no sé ben bé perquè, però estic segura que sí.
Comentários